El director general de L'Auditori, Oriol Pérez Treviño, ha presentado su dimisión este lunes, según ha informado la institución en nota de prensa. El Consorci de L'Auditori i l'Orquestra -formado por el Departament de Cultura de la Generalitat y el ICUB del Ayuntamiento de Barcelona- ha aceptado su renuncia después de "constatar un uso indebido de sus potestades como director general en lo que respecta a la administración de fondos públicos", según indica la nota. (LV)

El Cas Millet va marcar, i molt, el panorama de la cultura i la figura de la corrupció, que no s'escapa, ni molt menys, a les figures directives d'institucions. Ara, un cas menor que el cas de Fèlix Millet apareix als mitjans. Sota el titular: "L'auditori fulmina el seu director, Pérez Treviño, per l'ús indegut de 10000 euros". El que fou escollit després de set mesos sense direcció al TNC, ha durat en total 218 dies al capdavant. Se l'acusa d'un "ús indegut de les seves potestats com a director general referent a l'administració de fons públics". Sembla ser que fonts properes, segons informa La Vanguardia, va usar la targeta de crèdit amb "finalitats personals".

Ressona de fons el cas Palau, no només per el lector i coneixedor del cas. Treviño ha demanat la dimissió del càrrec i es va fer públic en un comunicat emès ahir dia 20 de febrer. S'obre un expedient per aclarir el cas. Per si queden dubtes de si es relaciona al cas Millet, només un dia més tard llegim el següent:

Fuentes de L'Auditori han asegurado que la dimisión se ha producido por "una pérdida de confianza a nivel político" y que ya se ha abierto un expediente informativo para aclarar la situación

Comença a ser un continu, la corrupció en molts àmbits de la societat, i no per ser menor la quantitat de diners que es desvia, és menor la gravetat. La responsabilitat que tenen aquestes persones no és qualsevol cosa, així que personalment, igual que reclamem responsabilitat als polítics, la podem reclamar als alts càrrecs en l'àmbit cultural. No val el recurs d'atribuir forats a direccions anteriors, ni tornar al Cas Millet com escut, sinó que ja és hora que les responsabilitats es demostrin treballant. L'Auditori, així com ho havia de ser el Palau, ha de ser un referent de la cultura en un sentit positiu, no en casos de diners desviats per la llaminadura dels diners. Veurem si la direcció, que es reunirà aquesta mateixa setmana per buscar un nou director, prioritza de veritat el concepte de dinamitzador cultural.

Lluitar (del lat. "luctari"; "con, contra, por") intr:  En sentido amplio, combatir, pelear. Utilizar alguien sus fuerzas y recursos para vencer a otro, para vencer un obstáculo o dificultad o librarse de una cosa, o para conseguir algo: "Roma luchaba contra los bárbaros. Luchar contra las pasiones. Luchar por la libertad, por la vida, por un imposible"

Lluitar, aquella paraula que tots coneixem i que tant costa aplicar algunes vegades. Quan falla la força, i l'esperança sembla que ja no hi és, perquè no recórrer a la cultura llatina? Al cos-a-cos, fins i tot a un mateix, per seguir lluitant per les coses que ens motiven?

El dia a dia, la vida en sí, ens planteja situacions en què podem pensar que no som capaços, que no tenim prou capacitats per superar-la. Alguns necessiten "caure" per tornar-se a aixecar. D'altres, no tenen més remei que continuar, seguir endavant.

Sempre, per pocs que siguin, hi ha motius per seguir batallant per els nostres objectius: només cal trobar la persona que ens motiva, la manera de seguir.

No són propòsits senzills, són aspectes d'un mateix que fins i tot sense sortir del teu propi cos t'adones que has de canviar. Aquest 2012, em proposo ser feliç i fer feliç als que em rodegen. Sobretot, als que m'estimen. I això vol dir donar sempre el millor de mí mateixa per ells.

Ha sigut un any de canvis, d'altibaixos, de persones que han preferit allunyar-se del meu camí, i d'altres que s'hi han sumat i han volgut anar de la mà amb mí. Un any que acabo amb dos títols a les esquenes en una professió que m'apassiona. I posats a dir, també una bona colla de motius per somriure, encara que a vegades algun núvol amagui aquesta felicitat plena.

Desitjo que tots els que sou al meu costat ho seguiu desitjant, i els que em queden per conèixer, segur! I a tots els que llegiu aquestes paraules, desitjar el millor per 365 dies per millorar el que hem deixat enrere.

L'amor és un catalitzador d'emocions diverses. Treu el millor de nosaltres, ho fem per l'altre, i ens fa sentir més a gust amb nosaltres mateixos. Però també ens fa veure els defectes vers els altres quan els nostres ulls no veuen el mateix que l'altre. L'amor pot ser una bogeria, i estimar massa és perillós i molt positiu alhora. Mal gestionat, o simplement amb un problema d'hipersensibilitat o baixa autoestima podem pretendre sense voler-ho ser possessius.

És fàcil enamorar-se de les coses bones, però no és senzill conèixer bé la persona de qui estem enamorats, i el valor real d'aquesta relació queda en fins a quin punt la coneixença també de les parts no tant bones de cadascú fa que es valorin més les bones. Això és, valorar el que l'altre ens aporta i té de bo, enfront les coses que no fa bé, o en les què, per dir-ho d'alguna manera, falla.

I malgrat ens podem complicar la vida, perquè ben sabut és que les relacions humanes són difícils, l'amor és un regal. Afortunat es consideri qui té al seu costat algú que li transmet allò de que "veig la vida amb tu", i realment, en una estona de sofà, veure-la. Visualitzar-la. Si es pogués definir aquesta sensació, o el que se sent quan dues persones es miren als ulls i tots dos els tenen vidriosos perquè el que flota és l'emoció de saber que el que té davant és un somni.

En això d'enamorar-se, no hi ha normes escrites. Bé, sí, una: si és de debò, res ni ningú ha de separar dues persones que saben que la vida els ha reunit per caminar de la mà. Jo he estat tocada per aquesta vareta de la sort, així que només em queda donar les gràcies a la persona que ho fa possible.

-----l---@

La vida no és ciència ficció

No totes les històries acaben bé, ni totes ho fan malament,

A la vida cal aprendre a decidir per un mateix,

cal lluitar, tenir voluntat.

Malgrat tot, hem de saber veure'ns al mirall,

i respondre'ns a nosaltres mateixos les preguntes que tinguem.

La vida no és un conte de fades, ni on tot va sempre bé,

però nosaltres podem pintar el cristall per on veiem el que ens passa del color que volguem,

cal il·lusió, calen ganes , cal una meta a perseguir,

calen somnis, fins i tot desigs impossibles.

Però sobretot, necessitem saber que no estem sols,

que tenim gent que ens aprecia, al nostre voltant.

(Gràcies als que em feu sentir sempre estimada...)

Pöetessa

7 de Gener de 2011

un nadal més, temps de nostàlgia i retrobament,

mereix una reflexió,

mentrestant, mentre madura la idea,

només em queda desitjar-vos a tots un feliç 2011,

amb especial agraïment a tots aquells que em demostren dia rere dia que estan al meu costat.

Pöetessa

A la vida hi ha habilitats que ens costen més, situacions a les que no ens és tant fàcil acostumar-nos . Una d’elles és aprendre a perdre. El que va darrere, ja cadascú tindrà la seva. Aprendre a perdre la por, aprendre a perdre la innocència, aprendre a perdre algú que hem estimat molt, aprendre a perdre… Perquè si aprenem a perdre, també aprendrem a valorar més el que guanyem. La vida és un joc de contraris.

Hi ha dies en què recordem allò que ja no podem tenir, o que un dia vam deixar enrere. Però cal veure perquè vam deixar-ho enrere, i si ho vam fer, segurament va ser pel nostre bé. Si mirem al nostre voltant, hi ha mil motius per somriure i enfrontar el dia amb menys núvols, i fins i tot podem fer sortir el sol.

Deixar que els records siguin gotes de pluja que rellisquen a través del vidre fins a desfer-se no és fàcil, però tampoc impossible amb empenta i força de voluntat, si és que el procés només el pot fer un mateix. Dia a dia. Pas a pas, sempre acompanyats pels que ens estimen. Això guanyem, el suport dels que estan a prop nostre.

Bon (i plujós) dia de Desembre a tots els que llegiu això, i als que no, també!

La Marató d'ahir dia 19 de Desembre, diu molt d'aquest país

En plena crisi, es recapten 7.385.625 milions d'euros en donatius per a les lesions medul·lars i cerebrals adquirides.La xifra pot augmentar amb donatius fins el 31 de Gener per Servicaixa i fins el 31 de Març per compte corrent

Aquest post no té més intenció que mostrar un profund orgull pel resultat assolit. Una vegada més, una Marató de rècord

Ahir podia semblar un diumenge normal i corrent, però no ho era. TVC celebrava la Marató, com cada any per dates nadalenques. Un fet marcadament solidari. En el cas d'aquest any 2010, el motiu eren les lesions medul·lars i cerebrals adquirides, entre elles l'ICTUS. No només adquirides de naixement, sinó també, i sobretot, a causa d'accidents (molts d'ells, en persones joves). Vull destacar aquest últim fet especialment en un moment en què es fa tant èmfasi en la precaució.

La gala, que va durar 15 hores, va ser presentada per Albert Om. La clau va ser la mescla d'entreteniment, divulgació i sensibilització quant a aquestes situacions que ens poden afectar a tots. Per mostra, la imatge d'una noia que té mig cos dins una roca. Talment el que passa amb aquestes persones, en més o menys mesura. Són presoneres del seu cos, algunes d'elles de ben petits.

A més dels personatges implicats dins la programació de TV3 (artistes, comunicadors, humoristes, esportistes,mags...) i de fora (Cirque du Soleil) es va comptar amb la participació d'especialistes, que ens acostaven a la vessant més humana i mèdica d'aquests casos. Per suposat, tampoc podia faltar la música amb una significació més que especial. Sens dubte, l'actuació de Montserrat Caballé interpretant la canço de l'spot de La Marató 2010 va ser el moment estrella. També particularment emotiva l'actuació de la cantant Rosario, que no va voler perdre's l'oportunitat per col·laborar en l'acte.

Moments educatius, emotius i casos que posaven la pell de gallina, amb un gran component de força de voluntat i superació. Es van organitzar 1245 actes arreu de Catalunya. Sens dubte, un acte de participació ciutadana que ha sumat 1.028.770 d'euros a la xifra final.

Any rere any, TV3 llueix la seva cara més solidària. Un any més, gràcies. Catalunya és un gran país, unit per una bona causa, malgrat la crisi.

Així comencem les festes de nadal. Dins el nostre cor, fins l'any vinent.

“Estem més tancats en nosaltres mateixos, perdem concentració però estem més a casa i tenim més ganes de llegir. L’hivern és un bon moment per trobar-se un mateix i prendre les decisions més importants” (Sandra Farrera, dra en psicologia clínica a la UAB, diari ARA, 14/12/10)

Això mateix es preguntava avui el diari, i això ens preguntem una mica tots plegats en aquestes dates, almenys jo. Està comprovat que el canvi d’estació que comencem ara, el dia 21 de Desembre per ser exactes, ens afecta abaixant-nos el nivell de concentració, que va acompanyat d’un augment de son i gana, i una influència en l’estat d’ànim. Allò que en paraules tècniques anomenen “trastorn afectiu estacional”. En part és provocat per la falta de llum, en part, el creem nosaltres.

Molts, sinó alguns, aviat agafarem vacances per la festivitat de nadal. Tindrem més temps lliure. Alguns l’aprofitaran per fer compres, alguns tindran més temps per reflexionar. Aquells que han sofert la “pèrdua” d’algú important a la nostra vida, ens en recordarem més, per aquestes dates. Ens entendrim, d’alguna manera, sense voler-ho. La infància cobra una especial importància, per els nens i nenes és temps de regals, d’il·lusió. Per els més adults, sovint és temps de nostàlgia. Sense voler, “hivernem”. Tots tindriem la nostra pròpia versió. La pròpia mirada.

Però l’hivern també convida a recollir-nos a casa. A aixoplugar-nos en un bon llibre. A marxar fora però per ser vora la llar de foc. A reunir-nos amb la família. I també a trobar-nos amb nosaltres mateixos. Personalment, crec que és una de les coses bones. Reflexionem, i no només en els “propòsits de cap d’any”, sinó en el conjunt de les nostres vides. S’acaba un any, comença un altre. Sovint ens plantegem: què hem fet bé? Què podriem haver millorat? Què tenim, per endavant?

A vegades, topar amb un mateix imposa, però també és necessari per tirar endavant. La honestedat no només importa de cara als altres, sinó que cal començar per un mateix. “Si capgirem l’hivern, podem créixer com a persones”, i veure els paisatges nevats, els carrers més buits, notar l’aire fred com una sensació de pau i serenor.

Bones festes a tothom, amb o sense “trastorn”.

Maite Cirera Sangrà, Desembre de 2010

Amb les noves tecnologies i els nous sistemes moderns,  ja des de ben petits, ens oblidem aviat d'escriure a mà. Cada cop es perd més la bona cal·ligrafia, la ortografia correcta, les pautes per escriure recte que encara van donar-me quan era estudiant dels primers cursos de l’ensenyança. Malgrat tot, però, encara n'hi ha que lluiten per la bellesa, el plaer de sentir el boli, que en temps de crisi, resulta més barat, o per gent més sofisticada, la pluma lliscant sobre el paper, deixant-se endur per la sensació d'escriure el que ens surt de dins, sense ordre, ni concert... per pur plaer, requerint aquesta opció un temps d’oci que sovint no tenim...

Alguns encara es permeten el luxe d'escriure cartes, potser mai seran llegides, pero jo tinc la esperança que aquestes paraules, algun dia, arribaran a mans de la persona en questio, i, si més no, s’han buidat en la millor forma, deixant alliberar la ment (o el cor), en forma de paraules, la única manera d fer-la sortir, de fer que s'expressi.

Què cal fer, perquè no mori l'escriptura a mà, i la reflexió que comporta? A mode personal,és un dels petits grans plaers que més valoro d'aquesta vida, una de les maneres "d'evadirme" de la realitat que m'envolta, la única, la millor manera, per després compartir les meves experiències, ja passades pel sedàs de l'enfrontament al paper en blanc...  i el mitjà per fer les paus amb mí mateixa quan no em sento bé.

Perquè el que està clar, és que les noves tecnologies aporten elegància als textos, amb mil opcions de fonts, tot i que a vegades, podria resultar més interessant una lletra particular, de punys únics. Dóno un vot a fer que no quedi com una antiqualla de l’era de la digitalització.

(16 de Juliol de 2006, per Maite Cirera Sangrà)